Títol: Ganivet

Autor: Jo Nesbo

Traducció: Meritxell Salvany

Dades del llibre: Edicions Proa, A Tot Vent 711, Primera edició octubre 2019, 665 pàgines

Comentari de la contraportada: L’extraordinari dotzè lliurament de la sèrie Harry Hole. No és un bon moment per a Harry Hole, el brillant i imprevisible exinspector de la policia d’Oslo: la Rakel -l’única dona que ha estimat- l’ha deixat, a comissaria l’han arraconat i només el deixen treballar en casos sense interès i fa temps que el conegut violador i assassí Svein Finne torna a estar en llibertat després de complir vint anys de condemna. En Finne, àlies el Promès, va ser el primer criminal que va arrestar Harry quan era un jove policia. Lluny de reformar-se, ara vol continuar just allà on ho va deixar en entrar a la presó. I no ha oblidat qui el va arrestar. Quan en Harry es desperta amb una ressaca terrible, les mans tacades de sang i sense recordar gens ni mica què va fer la nit d’abans, sap que les coses només poden empitjorar.

Els meus comentaris: És una novel·la policíaca molt ben elaborada. Els personatges són complets i complexos, molt ben explicats. Hi ha la trama principal i unes subtrames que en van relligant amb la principal. A mesura que avança el llibre es va tornant més trepidant, és d’aquells que no pots deixar, busques qualsevol estona per agafar-lo. La música pop i country va apareixent en diversos moments. Molt recomanable.

Un tastest del llibre: «La psicologia i la religió s’assemblen, en el sentit que totes dues ofereixen a la gent les respostes que voldrien sentir o que creuen que necessiten. Per tant, els abismes que la llum de la ciència encara no ha aconseguit penetrar són el terreny de joc ideal pels psicòlegs i sacerdots. Si uns i altres se cenyissin a allò que saben del cert, aviat se’ls acabaria la feina».

Tweet

Títol: Vint-i-vuit contes

Autor: Manuel de Pedrolo (recull a cura de Jordi Coca)

Dades del llibre: Edicions 62, El Balancí 415, primera edició setembre de 2009

Comentari de la contraportada: L’abundant i variada obre de Manuel de Pedrolo, fruit d’una coherent rebel·lió interna, constitueix en ella mateixa tota una literatura. Al darrere hi ha, és clar, un projecte militant i ambiciós. En els obscurs anys de la post guerra, construir una literatura al més àmplia i rica possible significava, ni més ni menys, plantar cara al franquisme i posar els fonaments de la seva superació.

Des dels seus inicis, el 1953, fins la seva mort, el 1990, Pedrolo va publicar gairebé cent obres que comprenien gèneres i tècniques fins aleshores inèdits en llengua catalana. Aquesta abundant producció, juntament amb l’èxit aclaparador que va aconseguir amb les seves novel·les, ha ocultat el seu vessant de contista.

Amb aquesta antologia a cura de Jordi Coca volem despertar novament l’interès majoritari per un dels nostres grans narradors. Cal valorar els seus contes no només com una crònica de la resistència i d’uns temps difícils, sinó també com un autèntic microcosmos pedrolià, com unes peces esplèndides que tracten temes tan eterns i universals com la lluita per la llibertat, la incomunicació, la rebel·lió existencial o l’acarament amb l’absurd en el cor mateix de la vida.

Els meus comentaris: A mi m’agrada molt llegir Pedrolo així que no he tingut cap problema en tornar a llegir aquest llibre de contes. De veritat que són molt recomanables. Són d’estils molt diferents, n’hi ha descriptius i costumistes (El diumenge dels casats de nou), de gènere negre (Impunitat), de ciència-ficció (Urn, de Djlnl, El regressiu) , de l’absurd (Vides paral·leles de Marta Rius, Transformació de la ciutat), de denúncia (La vida oficial)….Tots molt variats i molt interessants.

Un tastet del llibre: «De seguida que va adonar-se que començava a rejovenir, es va comprar un bastó. Sabia q era estúpid, però tenia por que li ho notessin. El fill i la nora es van limitar a fer-li una pregunta discreta, a la qual ell contestà amb uns mots que treien importància a la cosa, si bé el to era volgudament preocupat: – No és res; les cames que flaquegen una mica…»

Tweet

Títol: Contes per ser lliures (11 relats pels drets civils).

Autors: Marc Artigau, Pilarin Bayés, Ignasi Blanch, Jaume Cabré, Jordi Calvís, Mercè Canals, Anna Clariana, Jordi Cuixart, Òscar Dalmau, Joan Dausà, Mercè Galí, Raquel Gu, Ferran Latorre, Lluís Llach, Cristina Losantos, Oriol Malet, Romina Martí, Empar Moliner, Bel Olid, Ada Parellada, Laia Servera i Jordi Vila

Dades del llibre: Associació Catalana de Drets Civils, 29 pàgines

Comentari de la contraportada: L’Associació Catalana pels Drets Civils ha reunit 11 autors i 11 il·lustradors que reflexionen sobre els drets civils, aquells que regeixen les bases de la nostra convivència i democràcia. Un recull de contes i il·lustracions que ens conviden a gaudir del món personal d’aquests ric i variat aplec d’artistes catalans. Contes plens d’humor, fantasia, música, colors i esperança creats per a petits i grans lectors.

Els meus comentaris: Amb estils literaris ben diferents, els 11 autors ens expliquen -en format conte infantil- 11 drets fonamentals. Els il·lustradors acompanyen molt bé cada conte. És una bona iniciativa a la que al donar suport (els beneficis del llibre van destinats al Fons d’Ajuda a les Famílies). A mi el que m’ha agradat més és el d’en Jaume Cabré (il·lustrat per en Jordi Vila), dedicat al Dret a la Vida, a més a més trobo que és un bon exemple per explicar què és l’amistat. Molt recomanable.

Un tastet del llibre: ELS AMICS D’EN QUET (Jaume Cabré) Una vegada hi havia una pomera que tenia unes pomes precioses; sobretot, una de ben llustrosa i grossa com una pilota. A dins, hi vivia en Quet, un cuc que es passava el dia menjant poma. I vet aquí que l’amo de la pomera va sortir de casa a fer el passeig de després de dinar i va dir al seu gos: «Sap què? Avui em menjaré aquella poma que fa tant de goig»

Tweet

Títol: Nosaltres som una part de la Terra (Missatge del Gran Cabdill Seattle al President dels Estats Units d’Amèrica l’any 1855)

Autor: Gran Cabdill Seattle

Traductor: Esteve Serra

Dades del llibre: J.J. de Olañeta Editor, Hesperus 1, 45 pàgines

Comentari de la contraportada: El missatge que el cabdill indi Seattle adreçà al president dels Estats Units l’any 1855 exposa una filosofia de la Natura que sintonitza singularment amb les preocupacions ecologistes del món d’avui.

Els meus comentaris: Una gran lliçó d’humilitat i de saber el paper que les persones ocupem al món, simplement formem part de la Natura però no la tenim en propietat i no en podem fer el que vulguem. El cabdill indi ho explica molt bé amb paraules senzilles però entenedores, tan de bo aquest missatge arribés a tots els que per interès capitalista o per ignorància tracten la terra com una mercaderia… Per desgràcia ja al 1855 el cabdill indi i tot el seu poble es resignaven a ser desallotjats pels blancs, cosa que va acabar succeint.

Un tastet del llibre:

Nosaltres som una part de la Terra,

i ella és una part de nosaltres.

Les flors oloroses són les nostres

germanes, el cèrvol,

el cavall, la gran àguila,

són els nostres germans. Les altures

rocalloses, les praderies suaus,

el cos ardorós del poltre

i de l’home pertanyen tots

a la mateixa família.

Per això, quan el Gran Cap

de Washington ens va fer saber

que volia comprar

la nostra terra,

exigia massa de nosaltres.

Tweet

Títol: No era lluny ni difícil

Autor: Joan Margarit

Dades del llibre: Edicions Proa, Els llibres de l’Óssa Menor 315, primera edició octubre 2010, 109 pàgines

Els meus comentaris: No sóc lector de poesia, ho he provat algunes vegades i quasi bé sempre m’ha costat molt connectar amb el que l’autor vol transmetre. En aquest cas els poemes destil·len tristor, potser enyorança de la joventut, malenconia, soledat. Tot de sentiments d’una persona que s’ha fet vella i que potser s’acosta a la mort. En l’epíleg l’autor ens ho diu «El meu temps ha fugit i m’ha deixat sol en un altre temps, però la meva soledat és una soledat de luxe». És un llibre trist.

Un tastet del llibre: Aquest poema curtet m’ha agradat perquè hi veig en poques paraules una explicació del que és la vida

Com les gavines

Creuant els temporals

s’aprèn a planejar

sobrevolant la vida.

A avançar fent servir

la violència del vent.

Com les gavines.

Tweet

Títol: Antropocè: La fi d’un món (Guia per entendre com estem alterant el planeta)

Autor: Daniel Closa

Dades del llibre: Angle editorial, primera edició maig del 2019, 191 pàgines

Comentari de la contraportada: Els meteorits, els canvis en l’activitat solar o el moviment dels continents són factors que han alterat les condicions de vida del planeta Terra. D’uns anys ençà, però, el responsable directe d’aquestes alteracions és l’ésser humà. Amb l’esclat de la població, la revolució industrial i la tecnologia nuclear, els humans incidim directament en les condicions del planeta. Estem davant una nova era geològica, l’Antropocè. Daniel Closa parla d’un tema tan incòmode com necessari, la fi del nostre món. I no d’aquí a milions d’anys, sinó que gairebé es pot albirar a l’horitzó. Per revertir la situació, o almenys mitigar-ne les conseqüències, cal prendre consciència que són necessàries mesures globals. Estarem a l’alçada d’un repte d’aquesta magnitud?

Els meus comentaris: Davant l’important problema que és el canvi climàtic hi ha diverses posicions, una és negar-lo (això és el que fa Trump, tot i que segur que sap que menteix). Una altra és traspassar tota la responsabilitat al consumidor (ens estressen amb els missatges/consells, no facis això, fes això altre) com si tota la culpa del que passa fos dels ciutadans que reciclen poc o que fan servir molt plàstic. I una altra posició és no defugir el problema, conèixer totes les circumstàncies, analitzar-lo bé i proposar les solucions més adequades. Com diu el llibre, davant de problemes complexos (com el del canvi climàtic) calen solucions complexes (no valen solucions simples). M’ha agradat una frase del llibre que diu «els petits canvis són poderosos, però molt sovint només són petits».

El llibre també tracta els problemes socials derivats del canvi climàtic.

És un llibre de divulgació amb un llenguatge senzill que s’entén molt bé. Un llibre molt recomanable.

Un tastet del llibre: «Zones que actualment són semidesèrtiques aviat es tornaran completament ermes, de manera que la població no tindrà altre remei que migrar a indrets més acollidors. També hauran de buscar nous indrets on establir-se els habitants de zones costaneres baixes que quedaran sota el nivell del mar. Si als països europeus el flux de refugiats provinents de l’Àfrica i de zones de conflicte es considera un problema, veurem què passa quan aquesta riuada humana es multipliqui, perquè és absurd pensar que la gent es quedarà vivint en indrets que l’escalfament global ha convertit en inhabitables. No costa gaire adonar-se que això serà un medi de cultiu excel·lents per als partits polítics més populistes. I aquest és un detall important, perquè els principals problemes a l’hora de tractar l’entrada a l’Antropocè no seran els tecnològics sinó els socials.»

Tweet

Títol: Re-unim-nos (Reflexions sobre el retorn a la unitat)

Autor: Carles Puigdemont

Dades del llibre: Editorial La Campana, primera edició juliol de 2019, 57 pagines

Comentari de la contraportada: «És el moment d’aïllar factors de desunió, de canviar actituds de confrontació i falta de respecte, de ser molt generosos amb el país i molt poc egoistes pel que fa al partit, i de confederar els nostres esforços per continuar plantant cara a un estat que no ha variat ni un mil·límetre la seva posició d’ençà de l’inici de la repressió» Carles Puigdemont i Casamajó, 130è president de la Generalitat de Catalunya

Els meus comentaris: En aquest llibre l’autor ens fa unes reflexions sobre les relacions Catalunya-Espanya -de vegades sembla a mode de confessió- que segurament molts dels independentistes rasos (vull dir sense condicionants de partit ni de càrrec) ja ens havíem fet però crec que el que li dóna valor és que les fa qui va ser protagonista dels esdeveniments al votant del referèndum de l’1 d’octubre. També ens parla molt d’unitat i les frases sonen molt bé però a mesura que les llegeixes te n’adones que queden lluny de la realitat de les relacions entre els 3 principals partits independentistes. Malgrat tot un llibre interessant de llegir.

Un tastet del llibre: «Tenim algunes certeses que no teníem fa un temps. Avui sabem que sempre hi haurà una paret que ens espera; tant se val si som el 47,5% o el 65,5%: l’Estat no negociarà mai el dret a l’autodeterminació de Catalunya.»…. «Avui, lamentablement, el realisme polític exclou una resolució dialogada i negociada amb l’estat espanyol sense passar abans per una nova etapa de confrontació. Aquesta és una de les moltes lliçons apreses de l’octubre de 2017»

Tweet

Títol: Petita filosofia dels ocells (22 lliçons per a una vida serena)

Autors: Philippe J. Dubois i Élise Rousseau

Traductor: Carles Miró

Dades del llibre: Angle Editorial, primera edició Setembre de 2019, 141 pàgines

Comentari contraportada: Perquè no aturar un moment el ritme infernal de les nostres vides i escoltar el que els ocells ens diuen i ens ensenyen? Pel seu estil de vida, per la seva forma de ser al món, aquests petits «mestres pensadors» ens mostren una manera de viure més respectuosa amb els nostres propis ritmes, i més profunda. Aquestes 22 lliçons, curtes i senzilles, ens conviden a trobar l’ésser natural que dorm dins nostre.

Els meus comentaris: La vida que portem és accelerada i sovint allunyada de la natura. En aquest llibre podem recuperar (o assajar) el ritme lent, gaudint de cada un dels capítols i també podrem acostar-nos una mica als ocells. Aprendrem que molts dels tòpics no són certs i que de vegades el comportament d’algun ocells és més «humà» que els de les persones. Un 10 pels autors que combinen un ampli coneixement del món dels ocells i uns punts de vista filosòfics molt interessants. Un llibre molt recomanable.

Un tastet del llibre: «Si haguéssim de retenir una única lliçó dels ocells, segurament seria aquesta: tornem-nos a relacionar amb la naturalesa per tenir una vida molt més plena de sensacions i d’imprevistos.»

Tweet