Títol: Vint-i-vuit contes

Autor: Manuel de Pedrolo (recull a cura de Jordi Coca)

Dades del llibre: Edicions 62, El Balancí 415, primera edició setembre de 2009

Comentari de la contraportada: L’abundant i variada obre de Manuel de Pedrolo, fruit d’una coherent rebel·lió interna, constitueix en ella mateixa tota una literatura. Al darrere hi ha, és clar, un projecte militant i ambiciós. En els obscurs anys de la post guerra, construir una literatura al més àmplia i rica possible significava, ni més ni menys, plantar cara al franquisme i posar els fonaments de la seva superació.

Des dels seus inicis, el 1953, fins la seva mort, el 1990, Pedrolo va publicar gairebé cent obres que comprenien gèneres i tècniques fins aleshores inèdits en llengua catalana. Aquesta abundant producció, juntament amb l’èxit aclaparador que va aconseguir amb les seves novel·les, ha ocultat el seu vessant de contista.

Amb aquesta antologia a cura de Jordi Coca volem despertar novament l’interès majoritari per un dels nostres grans narradors. Cal valorar els seus contes no només com una crònica de la resistència i d’uns temps difícils, sinó també com un autèntic microcosmos pedrolià, com unes peces esplèndides que tracten temes tan eterns i universals com la lluita per la llibertat, la incomunicació, la rebel·lió existencial o l’acarament amb l’absurd en el cor mateix de la vida.

Els meus comentaris: A mi m’agrada molt llegir Pedrolo així que no he tingut cap problema en tornar a llegir aquest llibre de contes. De veritat que són molt recomanables. Són d’estils molt diferents, n’hi ha descriptius i costumistes (El diumenge dels casats de nou), de gènere negre (Impunitat), de ciència-ficció (Urn, de Djlnl, El regressiu) , de l’absurd (Vides paral·leles de Marta Rius, Transformació de la ciutat), de denúncia (La vida oficial)….Tots molt variats i molt interessants.

Un tastet del llibre: «De seguida que va adonar-se que començava a rejovenir, es va comprar un bastó. Sabia q era estúpid, però tenia por que li ho notessin. El fill i la nora es van limitar a fer-li una pregunta discreta, a la qual ell contestà amb uns mots que treien importància a la cosa, si bé el to era volgudament preocupat: – No és res; les cames que flaquegen una mica…»

Tweet